El califat de Còrdova va tindre una durada de 103 anys, entre el 929 i el 1031, va ser considerada l'època de major esplendor d'Al-Àndalus i basava la seua solidesa en una estructura ben definida en una sèrie de de ministres, anomenats visirs, una divisió territorial en cores i el la força de l'exèrcit. Respecte a l'exèrcit el personatge més conegut és Almasor, un comandant que va realitzar 56 ràtzies favorables als musulmans que servien per frenar els intents dels regnes cristians per envair els territoris d'Al-Àndalus.
A partir del 1000 les revoltes internes i les lluites per arribar al poder donen lloc als regnes de Taifes, regnes independents amb estructures molt semblants al del califat, normalment liderats per famílies o líders poderosos. Arribaren a haver 39 taifes pel territori andalusí, donant pas a la debilitat del territori, qüestió que no desaprofitaren els regnes cristians del nord. En aquest context diferents pobles berbers del nord d'Àfrica aprofitaren per entrar a la península i instaurar les seues normes i controlar el territori. Els primers en arribar van ser el almoràvits, que van romandre en la península des de el 1090 fins el 1147, controlant pràcticament tot el territori, però aquests finalment van ser enderrocats pels almohades, que van imposar-se i van establir l'imperi alhomade en la península des del 1125 fins el 1212.
L'any 1212 va ser un punt sense retorn per Al-Àndalus, va ser la primera vegada que els musulmans perdien davant les tropes cristianes en la batalla per mantenir les fronteres. La batalla que marca aquell abans i després és Navas de Tolosa, a on els regnes cristians van sumar forces per fer front a l'etern rival: els musulmans. Poc a poc els regnes cristians van anar sumant més territori i avançant cap al sud.
L'últim reducte dels regnes musulmans a la península va ser el regne nassarita de Granada, que es va fundar en 1238 i que contrastava molt amb les característiques de l'antic emirat i califat, respecte a la societat i la religió, eren molt més estrictes i només es tolerava la religió islàmica. Aquest regne va sobreviure fins al 1492, quan va ser presa pels reis catòlics, però va poder aguantar tant degut a que pagaven impostos al regne de Castella perquè no l'envairen. L'últim rei va ser Boabdil, qui va negociar amb els reis catòlics la rendició, és molt famosa la frase que suposadament li va dir sa mare al eixir de la ciutat quan ell plorava per perdre el reu regne: Plora com una dona per això que no has sabut defendre.
Per a repassar tota la cronologia d'Al-Àndalus aquí adjunte una línia del temps per poder veure de forma més visual les diferents etapes comentades:
Autor: El cajón del historiador.
Vocabulari
Fatimí: un sector islàmic nord-africana que reclamava el poder per ser descendents de la filla de Mahoma, Fátima.
Berber: pobles nòmades del nord d'Àfrica.
Visir: ministre que depenia del califat i era representant del mateix
Cora: províncies que integraven el califat
Ràtzia: incursions dels musulmans a terres cristianes
Taifa: regne independent
Andalusí: d'Al-Àndalus
Enderrocaren: guanyar
Romandre: permanència en un lloc
Nassarita: dinastia musulmana que va governar Granada entre 1238 i 1492
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada