La península ibèrica a l'Edat Mitjana: Personatges i mites de la reconquesta

Com és lògic al llarg dels segles i fins i tot en època contemporània dels fets van nàixer tot una sèrie de llegendes i mites que envolten la reconquesta. Trobem des de personatge considerats quasi com a herois fins a batalles i emboscades èpiques!

1. Don Pelayo

Conegut com el cabdill que va rebel·lar-se contra la invasió musulmana i que va donar lloc a la reconquesta en la batalla de Covadonga. Es tracta d'un noble visigot, que havia format part d'una de les families regnants en Toledo, poder que Witiza l'arrabassaria. Va tornar a tindre protagonisme en la batalla de Guadalete (711) al costat del rei visigot de Rodrigo, però quan la batalla es va decantar del costat del musulmans, diuen que va fugir cap al nord. Ell i els seus homes van tindre que anar fins a les zones més inhòspites i deshabitades per lo abrupte del terreny. Allí van permanèixer i van fer front als atacs dels musulmans, culminant la seua gesta en el 722, quan derrotaren a les tropes musulmanes.

Des de llavors, Pelayo ha sigut considerat un heroi, un líder de croada, el que va iniciar la reconquesta i un ídol per a molts cristians de l'època i també avui en dia. Ben és cert, que ell va dur endavant aquella victòria i per això va ser anomenat líder dels asturs, que més endavant donaria lloc al regne d'Astúries, però segurament mai va ser conscient de que ell seria considerat el propulsor de la reconquesta o que ell era un heroi.

Aquest vídeo conta de forma molt divertida diferents curiositats de Don Pelayo:

Autor: A toda leche

2. Roncesvalles i Roldán

Roncesvalles és una famosa batalla que enfronta les tropes de Carlemany, rei dels francs, lombards i emperador de l'Imperi Carolingi, amb una força encara sense aclarir, o bé vascos o bé musulmans o la combinació d'ambdos. Aquest sobirà es va preocupar molt dels avanços dels musulmans i principalment la invasió del territori més allà dels Pirineus. Per això, a finals del segle VIII Carlemany va enviar tropes a ajudar una revolta en contra de l'emirat per part del valí de Saragossa, aquest va prometre la ciutat de Saragossa al rei franc si eixien vencedors.

El cantar de Roldán. Autor: ericssonz600

3. Almanzor

Aquest personatge va marcar la política del final del califat de Còrdova, les seues tropes l'anomenaren el victoriós (al-Mansur).Va protagonitzar i dur a terme un total de 56 campanyes militars fructuoses en les zones frontereres amb els regnes cristians del nord. Aquest tipus de campanyes pretenien mantenir a ratlla els avanços dels regnes cristians cap al sud i s'anomenaven ràtzies.

Les campanyes d'Almanzor. Autor: ArteHistoria.

4. El cid

Rodrigo Díaz de Vívar és un dels personatges més reconeguts de la reconquesta, de fet hi ha molts referents de la seua persona al llarg de tot el territori valencià, a on va tindre un pes molt important. Va ser alt càrrec militar del regne de Castella, primer baix el poder de Sancho II de Castella i després d'Alfons VI de Lleó. La seua destresa militar i victòries el donaria gran reputació en la seua època, reputació que l'acompanya fins l'actualitat.

Degut a una expedició no autoritzada per part del militar a terres toledanes, ficant en perill l'imminent acord del sobirà castellà l'entrega de la ciutat de Toledo. Desterrat de Castella com a càstig, va oferir els seus serveis militars als comptes de Barcelona i al rei d'Aragó, al ser renunciat per aquests va ajudar al rei de Saragossa (al-Muqtadir) qui lluitava contra el seu germà (al-Mundir) rei de Lleida, Tortosa i Dénia, que contava amb el suport dels comptes de Barcelona i el monarca aragonès. Entre 1082 i 1084 Rodrigo al capdavant de les tropes saragossanes va derrotar a tots els enemics que se li enfrontaven al rei de Saragossa, és en aquest moment quan l'anomenen el Cid, de la paraula àrab sid, que significa senyor.

Poc després es reconciliaria amb el rei castellà, però aquesta treva no va durar més de tres anys, sent de nou desterrat de terres castellanes. Va decidir anar al llevant peninsular i ajudar a al-Qadir, rei d'Alapont i l'Albarracín. A la seua mort en 1093 el Cid va decidir assetjar la ciutat de València aprofitant conflictes interns i va regnar en la taifa cristiana de València entre 1094 i 1099, a la seua mort. La dona del Cid, na Jimena, va aconseguir mantenir el poder fins 1101 mitjançant l'ajuda prestada per Ramón Berenguer III de Barcelona, qui s'havia casat prèviament amb la filla del Cid i Jimena. La derrota de les tropes cristianes va tindre lloc contra els almoràvits que poc abans havien aprofitat la desestabilitzat del poder disgregat en Al-Àndalus.