La Corona de Castella es va crear al voltant del 1230, a partir de la coronació de Ferran III de Castella com a rei del regne de Lleó, per la renuncia dels drets de successió de les dues filles de Teresa de Portugal, per aquesta última. Així va començar a forjar-se un regne que s'estenia des de l'actual Galícia, Astúries, Cantàbria, part del País Basc, Castella i Lleó, Castella la Manxa i Madrid. En el cas castellà la forma d'incorporar els nous territoris tant conquerits com annexionats va ser la de la integració unificada baix unes Corts i institucions comunes a tota la Corona, sense haver cap tipus de autonomia o independència interna com passava en la Corona d'Aragó. Així a mesura que anaven conquerint territori al sud de la península s'integrava directament a la Corona, que estava dividida en diferents districtes territorials. En aquest cas el poder el concentrava el rei, mentre que en l'exemple aragonès els poder es repartia entre rei i les diferents corts de la corona.
Dels sobirans més representatius trobem a:
- Alfons X el Savi
- Enric II
- Isabel I la Catòlica
- Ferran V el Catòlic
Mapa de la península ibèrica en el segle XIV.
A diferència de la Corona d'Aragó, la economia castellana es basava principalment en la ramaderia i agricultura, a on tenia un pes molt rellevant la producció de la llana d'ovella merina. Aquesta llana era molt apreciada a nivell internacional i va ser la font d'ingressos més important de tota la Corona, des d'a on partien rutes comercials a diferents regnes a tot arreu.
La Corona d'Aragó va ser un conjunt de regnes que va ser vigent des de 1162 fins 1715. Va nàixer de la unió dinàstica de dos regnes o entitats polítiques, el regne d'Aragó i el comtat de Barcelona, fruit de la unió matrimonial de Ramón Berenguer IV i Peronella d'Aragó. Aquesta unió no seria íntegra, sinó que cada entitat política va romandre independent dins de la Corona amb les seues Corts, Generalitats i lleis. La creació d'aquesta unió està estretament lligada a la conquesta i l'ampliació de territori per part dels regnes cristians i des de l'inici hi ha una política d'expansió forta. Entre els segles XIII i XV hi ha una contínua suma de territoris, tant per conquesta com per unions dinàstiques, aquest territoris són: les Illes Balears, el regne de València, Sicília i Sardenya entre altres. Molts d'aquests territoris seguiren amb la mateixa política que s'havia dut a terme amb la unió del regne Aragó i el comtat de Barcelona, mantenint certa independència i autonomia dins de la Corona.
Dels monarques més representatius trobem a:
- Alfons el Cast
- Jaume I el Conqueridor
- Pere IV el Cerimoniós
- Martí l'Humà
- Alfons el Magnànim
- Ferran d'Antequera
- Ferran el Catòlic
Mapa dels territoris de la Corona d'Aragò en 1385. Font: Wikipedia. Autor: georg-hesse.
La Corona d'Aragó fou un imperi marítim i dedicat en gran part a les transaccions marítimes comercials. Tenia repartit per tota la Mediterrània oficines establertes en ports, Consolats de Mar, a on els mercaders de la Corona d'Aragó podien acudir en cas d'haver algun problema en la transacció comercial o d'altra índole.
Vocabulari
Unió dinàstica: unió entre dos o més regnes i/o entitats polítiques.
El regne de València s'emmarca de ple en el procés de la conquesta de les terres del sud de la península ibèrica entre els segles XIII i XIV. És Jaume I el Conqueridor el rei, en aquest cas, de la Corona d'Aragó, qui realitza l'empenta més forta d'anar adquirint territori per a la seua corona. Comença per les terres de l'Ebre i en qüestió de 40 anys annexiona tot al territori de l'actual província de Castelló, València i la part nord d'Alacant.
Mapa de les etapes de conquesta, enfrontaments, rendicions i presa de València per part de Jaume I. Font: El Mundo.
No soles va se Jaume I qui va realitzar estes campanyes de conquesta, també el seu fill i nets van agregar més territoris al nou regne, Pere III el Gran, Alfons III i Jaume II respectivament. Ampliant aquest dos últims els territoris del sud d'Alacant. Aquest territoris del sud d'Alacant i nord de Múrcia van donar lloc a l'enfrontament d'interessos de la Corona de Castella i l'aragonesa, ja que ambdues volien controlar aquell territori. Tot es resoldria de forma temporal amb el Tractat d'Elx (1305) entre les dos Corones i van mantenir la pau en la zona al llarg d'un temps.
El procés de conquesta del territori a la Corona d'Aragó va seguir una política d'annexió, no va integrar-se en un regne, sinó que es va crear un altre de nou: el regne de Valencia. D'aquesta forma, encara en temps de Jaume I es va proporcionar al nou regnes les institucions necessàries per poder funcionar i eixir endavant com un regne sòlid i pròsper. Aquestes institucions i poders serien els Furs, lleis pròpies que garantien la independència del regne dins de la Corona; les Corts, a on poder representar als estaments més importants i prendre decisions sobre el regne i la Generalitat, institució que s'encarregaria de vetllar per la defensa i organització del regne. També hi hauria representats de justícia, econòmica i de les ciutats, càrrecs designats pel mateix rei o els estaments més alts de la societat.
La societat del regne de València estava dividida entre cristians, mudèjars i jueus. Els cristians eren els millors assentats, però amb diferents estaments i classes socials, eren els ciutadans de primera classe. Els mudèjars eren els musulmans que havien quedat al territori després de la conquesta, practicaven les seues costums a canvi de impostos i eren identificables per la vestimenta. Els jueus vivien en caus i principalment es dedicaven a realitzar treballs d'artesania, medicina i préstecs de diners, també eren fàcilment identificables per la roba.
Vocabulari
Estaments: diferents classes socials.
Vetllar: protegir.
Cau: barris dins de les ciutats a on només vivien jueus.
Com és lògic al llarg dels segles i fins i tot en època contemporània dels fets van nàixer tot una sèrie de llegendes i mites que envolten la reconquesta. Trobem des de personatge considerats quasi com a herois fins a batalles i emboscades èpiques!
1. Don Pelayo
Conegut com el cabdill que va rebel·lar-se contra la invasió musulmana i que va donar lloc a la reconquesta en la batalla de Covadonga. Es tracta d'un noble visigot, que havia format part d'una de les families regnants en Toledo, poder que Witiza l'arrabassaria. Va tornar a tindre protagonisme en la batalla de Guadalete (711) al costat del rei visigot de Rodrigo, però quan la batalla es va decantar del costat del musulmans, diuen que va fugir cap al nord. Ell i els seus homes van tindre que anar fins a les zones més inhòspites i deshabitades per lo abrupte del terreny. Allí van permanèixer i van fer front als atacs dels musulmans, culminant la seua gesta en el 722, quan derrotaren a les tropes musulmanes.
Des de llavors, Pelayo ha sigut considerat un heroi, un líder de croada, el que va iniciar la reconquesta i un ídol per a molts cristians de l'època i també avui en dia. Ben és cert, que ell va dur endavant aquella victòria i per això va ser anomenat líder dels asturs, que més endavant donaria lloc al regne d'Astúries, però segurament mai va ser conscient de que ell seria considerat el propulsor de la reconquesta o que ell era un heroi.
Aquest vídeo conta de forma molt divertida diferents curiositats de Don Pelayo:
Roncesvalles és una famosa batalla que enfronta les tropes de Carlemany, rei dels francs, lombards i emperador de l'Imperi Carolingi, amb una força encara sense aclarir, o bé vascos o bé musulmans o la combinació d'ambdos. Aquest sobirà es va preocupar molt dels avanços dels musulmans i principalment la invasió del territori més allà dels Pirineus. Per això, a finals del segle VIII Carlemany va enviar tropes a ajudar una revolta en contra de l'emirat per part del valí de Saragossa, aquest va prometre la ciutat de Saragossa al rei franc si eixien vencedors.
Aquest personatge va marcar la política del final del califat de Còrdova, les seues tropes l'anomenaren el victoriós (al-Mansur).Va protagonitzar i dur a terme un total de 56 campanyes militars fructuoses en les zones frontereres amb els regnes cristians del nord. Aquest tipus de campanyes pretenien mantenir a ratlla els avanços dels regnes cristians cap al sud i s'anomenaven ràtzies.
Rodrigo Díaz de Vívar és un dels personatges més reconeguts de la reconquesta, de fet hi ha molts referents de la seua persona al llarg de tot el territori valencià, a on va tindre un pes molt important. Va ser alt càrrec militar del regne de Castella, primer baix el poder de Sancho II de Castella i després d'Alfons VI de Lleó. La seua destresa militar i victòries el donaria gran reputació en la seua època, reputació que l'acompanya fins l'actualitat.
Degut a una expedició no autoritzada per part del militar a terres toledanes, ficant en perill l'imminent acord del sobirà castellà l'entrega de la ciutat de Toledo. Desterrat de Castella com a càstig, va oferir els seus serveis militars als comptes de Barcelona i al rei d'Aragó, al ser renunciat per aquests va ajudar al rei de Saragossa (al-Muqtadir) qui lluitava contra el seu germà (al-Mundir) rei de Lleida, Tortosa i Dénia, que contava amb el suport dels comptes de Barcelona i el monarca aragonès. Entre 1082 i 1084 Rodrigo al capdavant de les tropes saragossanes va derrotar a tots els enemics que se li enfrontaven al rei de Saragossa, és en aquest moment quan l'anomenen el Cid, de la paraula àrab sid, que significa senyor.
Poc després es reconciliaria amb el rei castellà, però aquesta treva no va durar més de tres anys, sent de nou desterrat de terres castellanes. Va decidir anar al llevant peninsular i ajudar a al-Qadir, rei d'Alapont i l'Albarracín. A la seua mort en 1093 el Cid va decidir assetjar la ciutat de València aprofitant conflictes interns i va regnar en la taifa cristiana de València entre 1094 i 1099, a la seua mort. La dona del Cid, na Jimena, va aconseguir mantenir el poder fins 1101 mitjançant l'ajuda prestada per Ramón Berenguer III de Barcelona, qui s'havia casat prèviament amb la filla del Cid i Jimena. La derrota de les tropes cristianes va tindre lloc contra els almoràvits que poc abans havien aprofitat la desestabilitzat del poder disgregat en Al-Àndalus.
Senyal que marca una de les moltes rutes turístiques que marquen les rutes originals realitzades per el Cid.
Vocabulari
Cabdill: líder
Inhòspit: lloc poc acollidor
Abrupte: amb molt de desnivell
Croada: qualsevol expedició per part dels cristians contra els musulmans
Com hem vist en el post anterior, els pocs que van poder fugir de la invasió musulmana van poder trobar refugi en les terres de més al nord de la península, en l'actual Astúries, Navarra i la zona pirenaica d'Aragó i Catalunya. Com hem apuntat anteriorment, es tracta d'un procés llarg i per això podem fer una distinció entre varies etapes:
- Primera etapa (ss. VIII-X)
A partir de la rebel·lió de don Pelayo, es van establir en els diferents àrees, abans mencionades, petits regnes que molt tímidament van aprofitant la inestabilitat, primer del califat omeya i després de l'emirat independent, per poder avançar cap al sud dels seus territoris. El regne més fort en aquesta primera etapa és el regne d'Astúries, que cap el 920 trasllada la capital del regne a Lleó, denominant-se a partir d'aquell moment regne astur-lleonès i posteriorment regne de Lleó. Aquesta etapa es caracteritza per ser l'època en que es conformen les bases de la conquesta sistemàtica, però també coincideix amb canvis importants en Al-Àndalus, passant de califat omeya a emirat independent i després a califat de Còrdova, moments de grandesa i debilitat a terres musulmanes.
- Segona etapa (s. XI i primera meitat del s. XII)
Aquesta època està marcada pel final del califat i la inestabilitat generada per les lluites internes de les taifes. Aprofitant aquesta situació els regnes cristians prenen iniciativa i arriben fins a Toledo i a controlar el límit que estableix el riu Tajo. Les invasions del pobles berbers dels almoràvits i almohades frenen l'avanç, fins que en 1118 Alfons I d'Aragó pren la ciutat de Saragossa i Ramón Berenguer pren les ciutats de Tortosa (1148) i Lleida (1149).
1037 Taifes i els regnes cristians. Font: Wikipedia. Autor: Crates.
- Tercera etapa (finals del s. XII i s. XIII)
A partir d'aquest moment el protagonista principal serà el regne de Castella i més endavant la Corona d'Àragó, seran els regnes més forts i els que lideren les ofensives contra els territoris del sud. El punt d'inflexió va ser la batalla de Navas de Tolosa a 1212, a on s'enfrontaren les tropes almohades i les tropes dels regnes de Castella, Aragó, Navarra i Portugal, guanyant aquests últims. L'enfrontament va suposar un punt de no retorn per a Al-Àndalus i va delimitar la recta final de la reconquesta.
- Quarta etapa (s. XIII-XV)
Aquesta etapa es caracteritza per el ràpid avanç dels regnes cristians, que en el tercer quart del segle XIII envolten i arraconen l'últim reducte d'Al-Àndalus, el regne nassarita de Granada i es mantindrà així fins a finals del segle XV, quan els reis catòlics entren en Granada (1492).
Després de la ràpida conquesta per part dels musulmans, de pràcticament tota la península, soles quedaren uns pocs reductes o llocs deshabitats a on els habitats dels antics regnes visigòtics s'establiren. Aquests llocs van ser el nucli asturià, el nucli navarrès, el nucli aragonès i nucli català.
El nucli asturià, liderat pel noble visigot don Pelayo, es va enfrontar amb els seus homes a un exèrcit expedicionari musulmà en el 722 a Covadonga. A on van eixir victoriosos les tropes de don Pelayo, aquesta fita històrica està considerada com la primera derrota contra els musulmans en terres peninsulars i el començament de la reconquesta. Aquest procés es va prolongar molt al llarg del temps i encara que no ho tenien tot del seu costat, els pobles cristians que van romandre en la península van anar forjant petits regnes que poc a poc anirien sumant territoris i arribarien a derrotar a l'enemic musulmà.
La reconquista és aquell procés que pretenia reprendre el territori que conformaven els antics regnes visigòtics i la restauració de la religió catòlica. Aquest procés va durar oficialment des de 722, batalla de Covadonga, fins el 1492, quan els reis catòlics van prendre la ciutat de Granada i el regne nassarita. Vora vuit segles de constants lluites i enfrontaments que van veure nàixer un poder com el d'Al-Àndalus , però també el naixement de diferents i xicotets regnes cristians en un mateix territori.
Xarq al-Àndalus significa l'orient d'Al-Àndalus i comprenia pràcticament tots els
territoris llevantins de de la península ibèrica, que comprenia des del cap de
Gata (Almeria) fins la frontera nord, que va anar canviant al llarg del temps,
però principalment entre els Pirineus i l'Ebre, a més incloïa les illes Balears
i Pitiüses.
Al llarg de l'emirat i el califat el territori estava governat per visirs en una organització provincial, no serà fins a l'època dels taifes quan s'establisca un poder fraccionat i independent de la Còrdova centralitzada. A partir de 1031 el territori es va dividir en petits regnes: la taifa d'Almeria, la taifa de Murssiya (Múrcia), taifa de Dànniya (Dénia), taifa de Balànsiya (València), taifa d'Alapont, taifa de Salha (Albarrasí), taifa de Turtuixa (Tortosa) i taifa de Làrida (Lleida). Més endavant les taifes de Tortosa i Lleida passarien a formar part de l'emirat de Saragossa, quedant les taifes de València, Dénia, Múrcia i Almeria.
Per centrar-nos en els territoris que incloïen l'actual província d'Alacant ens hem de remetre a la taifa de Dénia, que ocupava tota l'actual província d'Alacant, la part nord de Múrcia i part de l'actual província d'Albacete, a més de les illes Balears i Pitiüses. Es va fundar en 1010 degut a la progressiva desintegració del califat de Còrdova. El fundador de la taifa va ser Muyahid al-Amiri al-Muwaffaq que s'havia educat en les files d'Almanzor i va demostrar la seua destresa militar i estratègica sumant territoris al seu domini com son les terres del nord de la taifa de Múrcia, les terres del sud de la taifa de Dénia i les illes. Era un home culte, que havia tingut alts càrrecs administratius amb el califat i va fomentar la cultura en el seu territori.
En 1076, quan ja estava al capdavant de la taifa el fill de Muyahid, la taifa de Dénia va ser adherida a la taifa de Saragossa, mentre que les illes establiren la taifa de Mallorca. Posteriorment a meitat del segle XIII es crearia la tercera taifa, últim reducte de la taifa de Dénia.
Vocabulari
Llevant: Est Illes Pitiüses: les illes de Formentera i Ibiza Adherir: Juntar dos o més elements per formar un conjunt
