Personatges i mites de la reconquesta

Com és lògic al llarg dels segles i fins i tot en època contemporània dels fets van nàixer tot una sèrie de llegendes i mites que envolten la reconquesta. Trobem des de personatge considerats quasi com a herois fins a batalles i emboscades èpiques!

1. Don Pelayo

Conegut com el cabdill que va rebel·lar-se contra la invasió musulmana i que va donar lloc a la reconquesta en la batalla de Covadonga. Es tracta d'un noble visigot, que havia format part d'una de les families regnants en Toledo, poder que Witiza l'arrabassaria. Va tornar a tindre protagonisme en la batalla de Guadalete (711) al costat del rei visigot de Rodrigo, però quan la batalla es va decantar del costat del musulmans, diuen que va fugir cap al nord. Ell i els seus homes van tindre que anar fins a les zones més inhòspites i deshabitades per lo abrupte del terreny. Allí van permanèixer i van fer front als atacs dels musulmans, culminant la seua gesta en el 722, quan derrotaren a les tropes musulmanes.

Des de llavors, Pelayo ha sigut considerat un heroi, un líder de croada, el que va iniciar la reconquesta i un ídol per a molts cristians de l'època i també avui en dia. Ben és cert, que ell va dur endavant aquella victòria i per això va ser anomenat líder dels asturs, que més endavant donaria lloc al regne d'Astúries, però segurament mai va ser conscient de que ell seria considerat el propulsor de la reconquesta o que ell era un heroi.

Aquest vídeo conta de forma molt divertida diferents curiositats de Don Pelayo:

Autor: A toda leche

2. Roncesvalles i Roldán

Roncesvalles és una famosa batalla que enfronta les tropes de Carlemany, rei dels francs, lombards i emperador de l'Imperi Carolingi, amb una força encara sense aclarir, o bé vascos o bé musulmans o la combinació d'ambdos. Aquest sobirà es va preocupar molt dels avanços dels musulmans i principalment la invasió del territori més allà dels Pirineus. Per això, a finals del segle VIII Carlemany va enviar tropes a ajudar una revolta en contra de l'emirat per part del valí de Saragossa, aquest va prometre la ciutat de Saragossa al rei franc si eixien vencedors.

El cantar de Roldán. Autor: ericssonz600

3. Almanzor

Aquest personatge va marcar la política del final del califat de Còrdova, les seues tropes l'anomenaren el victoriós (al-Mansur).Va protagonitzar i dur a terme un total de 56 campanyes militars fructuoses en les zones frontereres amb els regnes cristians del nord. Aquest tipus de campanyes pretenien mantenir a ratlla els avanços dels regnes cristians cap al sud i s'anomenaven ràtzies.

Les campanyes d'Almanzor. Autor: ArteHistoria.

4. El cid

Rodrigo Díaz de Vívar és un dels personatges més reconeguts de la reconquesta, de fet hi ha molts referents de la seua persona al llarg de tot el territori valencià, a on va tindre un pes molt important. Va ser alt càrrec militar del regne de Castella, primer baix el poder de Sancho II de Castella i després d'Alfons VI de Lleó. La seua destresa militar i victòries el donaria gran reputació en la seua època, reputació que l'acompanya fins l'actualitat.

Degut a una expedició no autoritzada per part del militar a terres toledanes, ficant en perill l'imminent acord del sobirà castellà l'entrega de la ciutat de Toledo. Desterrat de Castella com a càstig, va oferir els seus serveis militars als comptes de Barcelona i al rei d'Aragó, al ser renunciat per aquests va ajudar al rei de Saragossa (al-Muqtadir) qui lluitava contra el seu germà (al-Mundir) rei de Lleida, Tortosa i Dénia, que contava amb el suport dels comptes de Barcelona i el monarca aragonès. Entre 1082 i 1084 Rodrigo al capdavant de les tropes saragossanes va derrotar a tots els enemics que se li enfrontaven al rei de Saragossa, és en aquest moment quan l'anomenen el Cid, de la paraula àrab sid, que significa senyor.

Poc després es reconciliaria amb el rei castellà, però aquesta treva no va durar més de tres anys, sent de nou desterrat de terres castellanes. Va decidir anar al llevant peninsular i ajudar a al-Qadir, rei d'Alapont i l'Albarracín. A la seua mort en 1093 el Cid va decidir assetjar la ciutat de València aprofitant conflictes interns i va regnar en la taifa cristiana de València entre 1094 i 1099, a la seua mort. La dona del Cid, na Jimena, va aconseguir mantenir el poder fins 1101 mitjançant l'ajuda prestada per Ramón Berenguer III de Barcelona, qui s'havia casat prèviament amb la filla del Cid i Jimena. La derrota de les tropes cristianes va tindre lloc contra els almoràvits que poc abans havien aprofitat la desestabilitzat del poder disgregat en Al-Àndalus.

Senyal que marca una de les moltes rutes turístiques que marquen les rutes originals realitzades per el Cid.

Vocabulari

Cabdill: líder 

Inhòspit: lloc poc acollidor

Abrupte: amb molt de desnivell

Croada: qualsevol expedició per part dels cristians contra els musulmans

La creació dels regnes cristians

Com hem vist en el post anterior, els pocs que van poder fugir de la invasió musulmana van poder trobar refugi en les terres de més al nord de la península, en l'actual Astúries, Navarra i la zona pirenaica d'Aragó i Catalunya. Com hem apuntat anteriorment, es tracta d'un procés llarg i per això podem fer una distinció entre varies etapes:

- Primera etapa (ss. VIII-X)

A partir de la rebel·lió de don Pelayo, es van establir en els diferents àrees, abans mencionades, petits regnes que molt tímidament van aprofitant la inestabilitat, primer del califat omeya i després de l'emirat independent, per poder avançar cap al sud dels seus territoris. El regne més fort en aquesta primera etapa és el regne d'Astúries, que cap el 920 trasllada la capital del regne a Lleó, denominant-se a partir d'aquell moment regne astur-lleonès i posteriorment regne de Lleó. Aquesta etapa es caracteritza per ser l'època en que es conformen les bases de la conquesta sistemàtica, però també coincideix amb canvis importants en Al-Àndalus, passant de califat omeya a emirat independent i després a califat de Còrdova, moments de grandesa i debilitat a terres musulmanes.

721 Califat omeya de Damasc

750 Emirat independent de Còrdova

 

929 Califat de Còrdova 

Ambdues fotos: Font - Wikipedia. Autor: Crates. 

- Segona etapa (s. XI i primera meitat del s. XII)

Aquesta època està marcada pel final del califat i la inestabilitat generada per les lluites internes de les taifes. Aprofitant aquesta situació els regnes cristians prenen iniciativa i arriben fins a Toledo i a controlar el límit que estableix el riu Tajo. Les invasions del pobles berbers dels almoràvits i almohades frenen l'avanç, fins que en 1118 Alfons I d'Aragó pren la ciutat de Saragossa i Ramón Berenguer pren les ciutats de Tortosa (1148) i Lleida (1149).

1037 Taifes i els regnes cristians. Font: Wikipedia. Autor: Crates.

Font: Docente de historia.

- Tercera etapa (finals del s. XII i s. XIII)

A partir d'aquest moment el protagonista principal serà el regne de Castella i més endavant la Corona d'Àragó, seran els regnes més forts i els que lideren les ofensives contra els territoris del sud. El punt d'inflexió va ser la batalla de Navas de Tolosa a 1212, a on s'enfrontaren les tropes almohades i les tropes dels regnes de Castella, Aragó, Navarra i Portugal, guanyant aquests últims. L'enfrontament va suposar un punt de no retorn per a Al-Àndalus i va delimitar la recta final de la reconquesta.

- Quarta etapa (s. XIII-XV)

Aquesta etapa es caracteritza per el ràpid avanç dels regnes cristians, que en el tercer quart del segle XIII envolten i arraconen l'últim reducte d'Al-Àndalus, el regne nassarita de Granada i es mantindrà així fins a finals del segle XV, quan els reis catòlics entren en Granada (1492).

Font: Tiempos medios 2.0

Vocabulari

Sistemàticament: acció realitzada de forma repetida en el temps

Covadonga: comença la reconquesta

Després de la ràpida conquesta per part dels musulmans, de pràcticament tota la península, soles quedaren uns pocs reductes o llocs deshabitats a on els habitats dels antics regnes visigòtics s'establiren. Aquests llocs van ser el nucli asturià, el nucli navarrès, el nucli aragonès i nucli català.

El nucli asturià, liderat pel noble visigot don Pelayo, es va enfrontar amb els seus homes a un exèrcit expedicionari musulmà en el 722 a Covadonga. A on van eixir victoriosos les tropes de don Pelayo, aquesta fita històrica està considerada com la primera derrota contra els musulmans en terres peninsulars i el començament de la reconquesta. Aquest procés es va prolongar molt al llarg del temps i encara que no ho tenien tot del seu costat, els pobles cristians que van romandre en la península van anar forjant petits regnes que poc a poc anirien sumant territoris i arribarien a derrotar a l'enemic musulmà.

Don Pelayo. Font: Pixabay. Autor: AkerrarenAdarrak.

La reconquista és aquell procés que pretenia reprendre el territori que conformaven els antics regnes visigòtics i la restauració de la religió catòlica. Aquest procés va durar oficialment des de 722, batalla de Covadonga, fins el 1492, quan els reis catòlics van prendre la ciutat de Granada i el regne nassarita. Vora vuit segles de constants lluites i enfrontaments que van veure nàixer un poder com el d'Al-Àndalus , però també el naixement de diferents i xicotets regnes cristians en un mateix territori.

Una mica d'humor ...

Font: Desmotivaciones.es Autor: Sisol

Vocabulari

Reducte: relativament petita

Fita: moment o fet important

Forjar: formar alguna cosa amb esforç

Xarq Al-Àndalus

Xarq al-Àndalus  significa l'orient d'Al-Àndalus i comprenia pràcticament tots els territoris llevantins de de la península ibèrica, que comprenia des del cap de Gata (Almeria) fins la frontera nord, que va anar canviant al llarg del temps, però principalment entre els Pirineus i l'Ebre, a més incloïa les illes Balears i Pitiüses.

Al llarg de l'emirat i el califat el territori estava governat per visirs en una organització provincial, no serà fins a l'època dels taifes quan s'establisca un poder fraccionat i independent de la Còrdova centralitzada. A partir de 1031 el territori es va dividir en petits regnes: la taifa d'Almeria, la taifa de Murssiya (Múrcia), taifa de Dànniya (Dénia), taifa de Balànsiya (València), taifa d'Alapont, taifa de Salha (Albarrasí), taifa de Turtuixa (Tortosa) i taifa de Làrida (Lleida). Més endavant les taifes de Tortosa i Lleida passarien a formar part de l'emirat de Saragossa, quedant les taifes de València, Dénia, Múrcia i Almeria.

Autor: Falconaumanni. CC BY-SA 3.0

Per centrar-nos en els territoris que incloïen l'actual província d'Alacant ens hem de remetre a la taifa de Dénia, que ocupava tota l'actual província d'Alacant, la part nord de Múrcia i part de l'actual província d'Albacete, a més de les illes Balears i Pitiüses. Es va fundar en 1010 degut a la progressiva desintegració del califat de Còrdova. El fundador de la taifa va ser Muyahid al-Amiri al-Muwaffaq que s'havia educat en les files d'Almanzor i va demostrar la seua destresa militar i estratègica sumant territoris al seu domini com son les terres del nord de la taifa de Múrcia, les terres del sud de la taifa de Dénia i les illes. Era un home culte, que havia tingut alts càrrecs administratius amb el califat i va fomentar la cultura en el seu territori.

En 1076, quan ja estava al capdavant de la taifa el fill de Muyahid, la taifa de Dénia va ser adherida a la taifa de Saragossa, mentre que les illes establiren la taifa de Mallorca. Posteriorment a meitat del segle XIII es crearia la tercera taifa, últim reducte de la taifa de Dénia.

Vocabulari

Llevant: Est
Illes Pitiüses: les illes de Formentera i Ibiza
Adherir: Juntar dos o més elements per formar un conjunt

Al-Àndalus: economia, societat i cultura

Al-Àndalus va suposar un canvi molt gran respecte a les èpoques anteriors en quant a economia, societat i cultura.

Economia

Els àrabs i musulmans introduïren una gran quantitat d'avanços tecnològics i de diferents cultius en l'agricultura, que encara son visibles en la nostra societat. Respecte als avanços tecnològics son ells qui expandeixen el regadiu, sèquies i l'ús de les sènies per millorar les produccions d'hortalisses i la introducció del cultiu de l'arròs, a on aquesta metodologia és imprescindible. Altres cultius que van introduir van ser els cítrics, el safrà i el cotó. Això sí, la gran majoria de les explotacions agrícoles encara estaven basades en cultius ja presents en la península a l'arribada dels musulmans, com son els cereals, la vinya i l'olivera.

Respecte a la ramaderia va canviar la tendència de porcina a ovina i caprina, ja que les normes de l'Alcorà estableixen que no s'ha de menjar porc i va suposar un canvi important. També es va desenvolupar de sobre manera l'apicultura.

Les manufactures i l'artesania van viure un moment de gran esplendor amb diversitat de productes com els brocats, els teixits, el cuir, la ceràmica, el paper, el vidre i les armes. Aquestes produccions anirien estretament lligades al comerç i els diferent nuclis de venta en cada ciutat, els socs. Es tracta de zones delimitades dins del centre de les ciutats dedicades exclusivament a la venda de productes, en moltes ocasions amb carrers molt estrets i amb formes, fins i tot, de laberints. Hi va haver un comerç molt intens amb altres llocs del món com Europa central, el nord d'Àfrica i el Pròxim Orient.

Autor: Ciencias Sociales Eladio Cabañero.  

Societat

La societat andalusina va ser una societat tolerant amb altres cultures, van conviure des de la fundació de l'emirat fins a l'època de les taifes tres cultures: musulmans, cristians i jueus. Els primers eren els privilegiats d'aquella societat, però dins d'aquest grup hi havia que diferenciar entre àrabs, berbers i els conversos, de més privilegiats a menys respectivament. Els cristians que vivien en territori andalusí s'anomenaven muladís, practicaven la seua religió i les seues costums, però a canvi havien de pagar tributs. Els jueus també van poder practicar la seua religió i costums a canvi d'impostos.

La població es concentrava majoritàriament en zones rurals, però també a les ciutats, moltes d'aquestes van ser les d'origen visigòtic i altres van ser fundades de noves. La ciutat més important i poblada va ser Còrdova, la capital de l'emirat i del califat, la qual va arribar a tindre al voltant de 100.000 habitants.

Autor: Profesorrunrat. 

Cultura

La cultura andalusina va ser de les més prosperes en l'època medieval a l'occident i orient. L'art i l'arquitectura han sigut molt reconegudes i admirades per diferents cultures; de fet, després de la rendició de Granada els reis catòlics van quedar tan impressionats que van decidir establir el seu palau en l'Alhambra quan havien de baixar a visitar el sud de la península. Es caracteritza per una decoració molt el·laborada i amb diversitat de funcions, per exemple l'Alhambra era una ciutadella fortificada, però en l'interior estava decorada amb moltíssim detall. Altre edifici molt important d'aquesta època es la mesquita de Còrdova, un projecte que va començar Abd al-Rahmán I i va ser ampliada pels seus descendents.

La poesia, filosofia i la ciència van ser també àrees en que la labor dels andalusís va ser reconeguda arreu del món àrab i europeu, hi ha moltes figures d'origen peninsular amb importants tractats o llibres, que van arribar fins Orient.

Ací teniu un link per poder visitar L'Alhambra en 3D.

Vocabulari
Regadiu: sistema que proporciona de forma artificial aigua al cultiu.
Sèquia: canal excavat en la terra per conduir aigua, normalment associat al regadiu.
Sènia: màquina que eleva l'aigua d'un pou amb dues rodes, una horitzontal i altra vertical, impulsada amb tracció animal.
Porcina: tipus de ramaderia practicada als porcs
Ovina: tipus de ramaderia practicada a les ovelles
Caprina: tipus de ramaderia practicada a les cabres
Apicultura: art de produir mel
Manufactura: producció artesanal
Brocat: teixits amb moltes decoracions, potser seda decorada amb fils d'or o plata
Soc: mercats on hi ha activitat comercial, normalment al centre de les ciutats
Convers: persona que deixa una religió per adoptar una altra
Muladís: cristians que vivien en territori andalusí
Jueus: persones que practiquen la religió jueva
Mesquita: temple religiós i d'oració islàmica

De califat a taifes

Des de que va començar a forjar-se Al-Àndalus hi ha via inestabilitat política i econòmica, no soles dins del regnes sinó en els territoris que l'envoltaven. Hi ha que tindre en compte, que encara que gran part de la península estava governada per l'emir i posteriorment pel califa, hi havia territoris que mai van caure en mans musulmanes. Es tracta del regne d'Asturies, que amb el temps va guanyar aliats en contra de l'ocupació musulmana, guanyant territoris en la zona nord de la península ibèrica. A banda dels territoris propers que fomentaven la inestabilitat en Al-Àndalus, no podem oblidar la influència i intents per part del califat abbàssida de Bagdad de debilitar el poder instaurat en la península, com també el califat fatimí que es va crear al nord d'Àfrica a partir del 909 per part dels berbers.

El califat de Còrdova va tindre una durada de 103 anys, entre el 929 i el 1031, va ser considerada l'època de major esplendor d'Al-Àndalus i basava la seua solidesa en una estructura ben definida en una sèrie de de ministres, anomenats visirs, una divisió territorial en cores i el la força de l'exèrcit. Respecte a l'exèrcit el personatge més conegut és Almasor, un comandant que va realitzar 56 ràtzies favorables als musulmans que servien per frenar els intents dels regnes cristians per envair els territoris d'Al-Àndalus.

A partir del 1000 les revoltes internes i les lluites per arribar al poder donen lloc als regnes de Taifes, regnes independents amb estructures molt semblants al del califat, normalment liderats per famílies o líders poderosos. Arribaren a haver 39 taifes pel territori andalusí, donant pas a la debilitat del territori, qüestió que no desaprofitaren els regnes cristians del nord. En aquest context diferents pobles berbers del nord d'Àfrica aprofitaren per entrar a la península i instaurar les seues normes i controlar el territori. Els primers en arribar van ser el almoràvits, que van romandre en la península des de el 1090 fins el 1147, controlant pràcticament tot el territori, però aquests finalment van ser enderrocats pels almohades, que van imposar-se i van establir l'imperi alhomade en la península des del 1125 fins el 1212.

L'any 1212 va ser un punt sense retorn per Al-Àndalus, va ser la primera vegada que els musulmans perdien davant les tropes cristianes en la batalla per mantenir les fronteres. La batalla que marca aquell abans i després és Navas de Tolosa, a on els regnes cristians van sumar forces per fer front a l'etern rival: els musulmans. Poc a poc els regnes cristians van anar sumant més territori i avançant cap al sud.

L'últim reducte dels regnes musulmans a la península va ser el regne nassarita de Granada, que es va fundar en 1238 i que contrastava molt amb les característiques de l'antic emirat i califat, respecte a la societat i la religió, eren molt més estrictes i només es tolerava la religió islàmica. Aquest regne va sobreviure fins al 1492, quan va ser presa pels reis catòlics, però va poder aguantar tant degut a que pagaven impostos al regne de Castella perquè no l'envairen. L'últim rei va ser Boabdil, qui va negociar amb els reis catòlics la rendició, és molt famosa la frase que suposadament li va dir sa mare al eixir de la ciutat quan ell plorava per perdre el reu regne: Plora com una dona per això que no has sabut defendre.

Per a repassar tota la cronologia d'Al-Àndalus aquí adjunte una línia del temps per poder veure de forma més visual les diferents etapes comentades:

Autor: El cajón del historiador.

Vocabulari
Fatimí: un sector islàmic nord-africana que reclamava el poder per ser descendents de la filla de Mahoma, Fátima.
Berber: pobles nòmades del nord d'Àfrica.
Visir: ministre que depenia del califat i era representant del mateix
Cora: províncies que integraven el califat
Ràtzia: incursions dels musulmans a terres cristianes
Taifa: regne independent
Andalusí: d'Al-Àndalus
Enderrocaren: guanyar
Romandre: permanència en un lloc
Nassarita: dinastia musulmana que va governar Granada entre 1238 i 1492

Al-Àndalus: fomarció

La conquesta musulmana de la península ibèrica va ser una sèrie de casualitats: l'enfrontament pel poder dels regnes visigòtics, la debilitat del poder en la península i l'ajuda de pobles nord-africans per intervindre en les disputes entre reis visigots.

Hem de remuntar-se al segle VIII, quan hi ha una disputa entre famílies pel regne visigòtic de Toledo, el nou rei don Rodrigo expulsa als als fills de l'anterior sobirà (Witiza) al nord d'Àfrica, que volien venjança i accedir al poder. Un compte visigot (don Julià) envia a la seua filla Florinda a Toledo perquè puga formar part de la Cort, però aquesta es violada pel rei Rodrigo i deshonrada. Al conèixer la situació el compte vol venjança i estableix contacte amb el governador del Magreb que formava part del Califat Omeya de Damasc perquè l'ajude, anomenat Musa Ibn-Nasyr.  Aquesta situació dona lloc a la famosa batalla de Guadalete en el 711 a on s'enfrontaren les forces musulmanes liderades pel comandant Tariq i les visigodes liderades per don Rodrigo e formades, d'entre altres, pels fills de Witiza. En la batalla els fills de Witiza desertaren i deixaren en minoria a les tropes de Rodrigo, donant lloc a una massacre per part de les tropes musulmanes i derrota dels visigots. Aquest enfrontament és el començament de la formació d'Al-Àndalus.

A continuació de la batalla, Musa creua l'estret de Gibraltar i comença per un costat una ofensiva enderrocant i apoderant-se de diferents ciutats hispàniques que es troba al seu pas; al mateix temps, el comandant Tariq feia el mateix per altres zones de la península. Al cap de 3 anys, en el 714 pràcticament la totalitat de la península ibèrica estava sotmesa i dirigida per musulmans. Mus es va declarar el primer governador d'Al-Àndalus, integrat en el Califat Omeya de Damasc. La conquesta de nous territoris continuava i fins i tot van arribar a passar els Pirineus, sometent a la zona de l'actual sud de França, la Galia narbonense. No será fins el 734 quan les forces musulmanes hauran d'anar retrocedint fins tornar a la frontera dels Pirineus, al pedre la famosa batalla de Poitiers a mans de Carlos Martel, rei dels francs.

En el 750 a Damasc, la capital del califat omeya, un sector islàmic dins del califat es va rebel·lar contra el poder i van derrotar el poder establert, es tracta dels abbàssides. Es va reorganitzar el el califat convertint-se en el nou califat abbàssida amb capital en Bagdad. Soles va sobreviure un príncep de la desapareguda família omeya, el príncep Abd al-Rhaman I, qui va arribar a Ceuta i va aconseguir recolzament de diferents partidaris dels omeya. Aprofitant la inestabilitat i les contínues revoltes en Al-Àndalus, dominat pels abbàssides, Abd al-Rhaman I va poder sense gran esforç començar a ocupar el territori peninsular i declarar el emirat independent de Córdoba en el 756.

A partir del 756 el califat independent de Còrdova va tindre una vida inestable, plena de revoltes i enfrontaments amb diferents sectors que no estaven d'acord amb el centralisme i el nou poder del califat peninsular. Els descendents d'Abd al-Rhaman I van tindre que fer front a aquestes adversitats, però s'encarregaren de recaptar impostos per poder realitzar canvis econòmics i culturals, encara que això els va dur més enfrontaments. Al final del califat van haver varies ciutats independents que es van lliurar del control central de Còrdova, però Abd al-Rhaman III al segle X va reprendre totes les ciutats i va castigar a tots els que havien traït al califat independent.

Va ser aquest califa, Abd al-Rhaman III, qui va decidir proclamar l'antic califat independent de Còrdova en el nou califat omeya de Còrdova, en honor als seus avantpassats que desaparegueren amb la revolta abbàssida, començava la època més esplendorosa d'Al-Àndalus.

Vos deixe un vídeo que vos ajudarà a repassar i conèixer un poc més sobre la formació d'Al-Àndalus

Autor: La cuna de Halicarnaso

Vocabulari: 
Disputes: enfrontaments
Sobirà: rei
Cort: família, amistats i gent de confiança que envoltava al rei
Magreb: la zona més occidental del món àrab
Califa: representant de Mahoma en la terra i encarregat de la comunitat musulmana
Califat: domini del Califa
Omeya: llinatge àrab que va controlar el califat d'orient i occident
Damasc: ciutat de l'actual Síria
Desertar: abandonar el deure
Islàmic: que practica la religió de l'islam
Abbàssides: llinatge àrab, destacats per ser descendents de l'oncle de Mahoma
Bagdad: ciutat de l'actual Afganistan
Emir: títol nobiliari emprat en els regnes àrabs
Emirat: regne àrab dirigit per un Emir

Bevingudes i benvinguts!

Estrene el blog amb una mena d'introducció a la unitat didàctica sobre el que tractarà aquest modest i humil racó de la xarxa. Tractaré la unitat d'Al-Àndalus i els regnes cristians a l'edat mitjana, part del currículum de 2on de l'ESO; utilitzant les noves tecnologies i recursos com a base de l'aprenentatge i com a ferramentes principals. 

Al llarg de la unitat es parlarà de temes diversos, ara com, la societat, economia, organització política i cultura, de cadascuna de les realitats presents a la península entre els segles VIII i XV. Es tracta de tindre una idea general de les diferents realitats que hi havia en eixe moment i saber identificar els seus trets principals. 

Al llarg del blog i les diferents pàgines aniré penjant diferents recursos didàctics visuals o interactius per poder seguir o repassar el tema. En aquest cas i per poder introduir el tema amb una base sòlida afegisc un vídeo sobre els regnes visigots i la formació d'Al-Àndalus del canal de YouTube d'AcademiaPlay.